4 anys de Fukushima, al Camp i Terres Ebre no volem oblidar
Article publicat al Diari de Tarragona el divendres 20 de març de 2015
Secció EL MIRADOR
Ara que entrem en el cinquè any posterior a l’accident de la
central nuclear de Fukushima podríem pensar, erròniament, que aquella desgràcia
és cosa del passat. Ens equivocaríem,
perquè la radiactivitat no és flor d’un dia. Un cop s’ha vist compromesa la
integritat d’una central, els efectes per a les persones que viuen en el seu
radi d’influència poden durar anys, o dècades. Per això no és normal que ja no
se’n parli, d’aquell sinistre: l’accident de Fukushima és una cosa que encara
està passant i, el que és pitjor, no sabem quan ni com s’aturarà.
Algunes dades s’admeten, tímidament: al Japó han augmentat
els casos de càncer de tiroides
–malaltia vinculada a les radiacions- potser relacionats amb el fet que,
cada dia, la planta aboca al mar 400.000 litres d’aigua altament contaminada.
Aquesta aigua acaba entrant a la cadena alimentària i retorna, doncs, als
humans. Paral·lelament, els equips d’emergència encara no han pogut accedir als
nuclis en fusió dels reactors afectats. La central, doncs, no pot aturar-se, ni
tampoc es pot evitar que segueixi contaminant.
I mentre passa això, les autoritats japoneses han volgut
reforçar el control governamental sobre les conseqüències socials de l’accident.
Han aprovat tot un seguit de mesures legislatives que castiguen amb penes de
presó la “divulgació de secrets d’Estat” per part de funcionaris, o la
“divulgació d’informació classificada” per part de periodistes. En aquest
context repressiu, el debat nuclear va quedar fora de la darrera campanya
electoral. Es comprova així el que tantes vegades s’ha afirmat: l’energia
nuclear, per l’estructura que implica la seva producció i la perillositat
inherent dels materials que utilitza imposa un model social i administratiu
cada cop més autoritari i opac.
I això em du a fixar-me en el que passa a casa nostra. El
Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre constitueixen el territori més nuclearitzat de l’Estat, amb tres centrals en
actiu i una altra, Vandellòs I, confinada dins d’un sarcòfag de ciment armat a
causa, precisament, d’un accident que va vorejar la catàstrofe. I amb aquest
càrrega ens trobem immersos en un debat nacional sobre el futur del nostre país
on s’ha volgut evitar, escrupolosament, qualsevol referència al model energètic
que ha de tenir una Catalunya sobirana. No ens fem il·lusions. Aquí no estem a
Escòcia. En el decurs dels debats previs al referèndum d’autodeterminació, el
primer ministre Alex Salmond no va fugir d’estudi. Va fomentar públicament el
debat, mostrant-se partidari d’un canvi de model amb una aposta seriosa per les
energies renovables. No és que no pugui imaginar-me Artur Mas i CIU fent una cosa semblant. Simplement, és que no
ho ha fet.
El president parla de
la independència en abstracte, però defuig tots els aspectes concrets com si no
convingués atreure l’atenció envers un tema tan delicat, perquè altres veus de
CiU com el Conseller Felip Puig admeten,
sense embuts, que del que es tracta és de prolongar 20 anys més la vida activa
de les centrals com també recull un dels llibres de la Transició Nacional. Si
s’imposen aquests punts de vista no hi haurà, doncs, ni independència
energètica, ni confederació ni res de res. Hi haurà més del mateix, amb un
increment del risc per a la ciutadania tarragonina.
No cal dir que nosaltres no acceptem aquests plantejaments.
Com a partidaris de l’autodeterminació de Catalunya volem decidir-ho tot,
inclòs el model energètic. Que un país pugui fer una cosa així és una prova de
sobirania. Ni més, ni menys. I com a ecologistes, ho diem un cop més,
volem un pla pont de tancament de les
centrals nuclears i la seva substitució per energies renovables. És tècnicament
possible, hi ha tecnologia disponible per a fer-ho i és socialment necessari.
Com que ja vam tenir un Vandellòs, sabem de què parlem. No volem una altra
Fukushima, ni al Japó ni a les nostres comarques, que és on són les centrals.
